La meva néta és un sol

El sòl de la meva néta

PERIPÈCIA VITAL, EMOCIONAL, SENTIMENTAL I INTEL·LECTUAL D'UN ULL DE POLL

Mala pua!, bandarra! mira que anar al callista! Que no ho saps que són botxins dels ulls de poll ?

Mala mare, al capdavall, jo sóc fill legítim teu i de la teva bajoqueria, ja ho veies que les sabates et justejaven, però t’agradaven tant! Eren tan barates! Et feien el peu tan petit... ves quina culpa en tinc jo que calcis el 43 amb remolc, si podries dormir dreta...

I mentre aquell fill de mala mare em rodanxava, tu paties pel teu dit, no pas per mi. I a fe que hi posava voluntat! Se sentia èpic l’home, clavava el bisturí amb la mateixa convicció que Ulisses enfonsava l’estaca a l’ull del ciclop, però ni tu ni ell sabíeu que jo no em desorientaria, encara que orb continuava clavat a tu, i així unit a tu seguiré per sempre, per què tinc la certesa que no maduraràs mai i sempre seràs així de nícia i et compraràs sabates petites, i ni jo marxaré ni tu deixaràs que marxi.

Crec que aquest és l’inici d’una gran amistat...però.. més que això...m’entra un neguit i veig, espaordit, que un incestuós complex edípic s’està apoderant de mi, i veig que s’està gestant una relació amor odi que morirà amb nosaltres

I el teu dolor serà el meu goig i el teu camí serà el meu camí i allí on vagis vull venir jo, on visquis tu, vull viure jo, el teu poble serà el meu poble i el teu déu serà el meu déu i així arribarem a la fi dels nostres dies i...

...Tu cuerpo dejaremos no su cuidado.
Seremos ceniza, màs tendrà sentido.
Polvo seremos más polvo enamorado...

mediterranisme, clasicisme, catalanisme

RECORDS

El Llibreter, Guerra , Repressió i Memòria Històrica.

Quan jo era petita passava moltes hores al balcó de casa badant. Del balcó estant veia passar veïns del barri i passavolants que feien servir aquells carrers per anar de la Ronda a La Rambla,  llavors el barri, com deien a casa,  era el rovell de l’ou de Barcelona.  Sovint veia una veïna del mateix carrer que cada migdia passava per sota de casa amb una capsa com de sabates  embolicada, de vegades era la seva mare, una senyora que llavors a mi em semblava molt gran, qui passava amb el paquet, sempre, tant la mare com la filla, anaven molt apressades. Jo  d’elles només sabia que vivien cap a la meitat del carrer. Moltes vegades m’havia preguntat on deurien anar, cada dia, a la mateixa hora, amb aquella mena de capsa de sabates i una vegada em vaig decidir a preguntar-li a la meva mare què hi portaven en aquell paquet i em va dir que hi portaven el dinar del marit de la filla perquè era a la presó i que,  com que el menjar que donaven allà era molt dolent, l’hi duien de casa. Jo no vaig preguntar res més.

Al cap d’un temps el meu pare me’n va explicar el motiu: em va dir que aquell veí era llibreter i tenia molts llibres i revistes en català i que per això,  després de la guerra, els franquistes el van tancar a la presó. Jo recordo quan  en va  sortir, deuria ser a finals dels anys cinquanta, sé que va tornar a la seva feina de llibreter, segons una veïna, no n’haguera fet d’altra,  cada diumenge obria la seva parada al mercat de Sant Antoni i recordo que, en aquells anys encara tan foscos, deuria ser poc després que el deixessin en llibertat, la revista Destino, o més aviat, alguns amics demòcrates que hi col·laboraven, li van retre una mena d’homenatge publicant una fotografia seva al costat d’una pila de llibres en la pàgina de portada. El seu nom, però, no hi figurava, només deia Portada: Mercado de libros viejos. En aquest mateix número, a dintre hi havia un article bastant llarg de Francesc Candel (llavors deia Francisco), sobre els llibreters  del mercat  de Sant Antoni, l’article es  titulava “Mercado de San Antonio. Los domingos”. Jo recordo perfectament quan el meu pare va portar a casa aquest número de la revista Destino, ja que la comprava cada setmana, i en vam parlar, però d’això fa molts anys i els Destinos van desaparèixer de casa. Fa poc, després de fer indagacions he aconseguit localitzar la seva filla Judit que, amablement, em va rebre a casa seva i em va aclarir molts punts. La filla recorda amb tendresa i admiració el pare,  em va ensenyar el Destino i l’he pogut escanejar i així recuperar-lo,  em va dir que el seu pare l’havien agafat no per causa dels llibres, com es pensaven a casa i molta gent del barri, sinó perquè era un demòcrata, un catalanista i un republicà, una de les vegades que el van anar a buscar sí que li van agafar uns llibres que tenia en català i allà mateix a casa els van cremar  junt amb una nina vestida de catalana i una bandera republicana, em va dir que cada vegada que en Franco venia a Barcelona l’anaven a buscar i el tancaven, que sempre hi anaven amb la foscor de la nit. El seu nom era Antoni Monràs Musté, tota la vida va fer de llibreter i els últims anys va aconseguir tenir una editorial però la mort el va separar dels seus i dels llibres encara molt  jove, tenia 48 anys. Va ser un antifranquista i un demòcrata convençut i va arribar a refusar la seguretat social perquè no volia participar en res que vingués de la Dictadura. Era una persona culta i sensible, la seva filla Judit em va ensenyar tres llibretes on el seu para havia anat escrivint un diari d’ella, des del dia que va néixer, hi va escriure fins el dia que ell va morir.

Els meus pares tenien alguns amics exiliats i d’això, llavors, se’n parlava poc a casa però l’Antoni Monràs va ser la primera persona que jo vaig tenir coneixement que havia estat represaliada  per les seves idees de llibertat i de democràcia i la més propera ja que vivia al meu mateix carrer. He pensat escriure perquè crec que no es pot deixar penjada la nostra història; que cal saber recordar les persones que, amb la seva actitud, han fet possible que avui puguem gaudir de democràcia, que cal preservar la memòria de persones com el llibreter Antoni Monràs  abans que el temps les silenciï.     

Text d' Anna Moya,
que ha facilitat també la fotografia

Sí et dius Aram

Nom del fill de Sem, nét de Noè, i que designa  riques  naturaleses: tant  emotiva i  expressiva com natural.

Nom també, del primer metall que l’home usà en el seu primari desenvolupament, el coure que neix engarbuixat  amb altres minerals i en treballar-lo i laminar-lo ens dóna l’Aram, fort, rogenc, com tu qual escut esculpit, cisellat, brunyit a sang i foc en aquesta terra porpra que és Armènia, nom que prové, al seu torn de Haik llegendari fundador de la nació armènia, sol d’uns dels primers assentaments humans, i Haik fou, també, descendent de Noè, aquell que tingué la sort de varar l’Arca al cim de l’Ararat.

L’aram, coure, participa en la fotosíntesi i per tant en el cicle evolutiu i regenerador de la Natura.

 També és oligoelement indispensable del cos humà, forma els globus vermells, fa sang, dóna vida.

Com tu Aram, que fos quina fos la teva fi, Amb el teu quadern vas donar testimoni i memòria, i per tant sang i vida, a la teva terra i la seva gent.

I de tu sí tenim una certesa Aram, nasqueres de l’abraçada d’Erato i un roser.

EL CORALLER, LA SIRENA, LES PERLES I ELS CORALLS.

Una sirena entremaliada, jugava amb un raïm de perles. Presumida volia veure's al mirall, i comprovar com li quedava  fermant-li els cabells.

Dintre l'aigua no hi havia prou claror i es féu enrere cap on s'escolava un raig de sol sobre una abundosa branca de coralls. Els cabells se l'hi enredaren i com que no se'n pogué desfer, allí quedà empresonada fins que un coraller blau, com un príncep de conte, la rescatà i tingué com a premi: la sirena, el corall i les perles.

Serenor

Serena:

M'allunyaré d'ell....i de tu.

M'allunyaré de tot i de tothom

i retornaré a mi

....per sobreviure.